En una de les últimes fotografies al Cau Ferrat, Santiago Rusiñol hi surt acompanyat de Pere Coromines. Vinyet Panyella la data el 1930 i en destaca la sensació de comiat que traslluen els ulls absents de l’artista. Ni l’un ni l’altre no saben que, gairebé deu anys més jove que Rusiñol, Coromines és a punt d’accedir al govern de la imminent Generalitat republicana, ni que, pocs dies després, haurà d’acompanyar el fèretre de l’amic, que morirà a Aranjuez el 13 de juny de 1931 tot just començada la tela amb el seu últim jardí.
Rusiñol i Coromines havien compartit, en el tombant del segle XIX al XX, i des de posicions ideològiques prou diferents, una mateixa actitud modernista, els pressupòsits de base d’aquell procés de transformació, modernització i normalització de la cultura catalana que, com va escriure Coromines en un ”Elogi a Rusiñol” publicat el 1928 a La Nau, “era un corrent que se’ns enduia a tots”. Com se’ls havia tornat a endur, al cap de vint-i-cinc anys i en plena dictadura de Primo de Rivera, cap a la recuperació de l’esperit regeneracionista del Modernisme després de l’ensulsiada del projecte polític del Noucentisme que havia aconseguit de relegar-los, també tots dos, en un mateix front antinoucentista.
L’última instantània de Rusiñol i Coromines a l’interior del Cau Ferrat és, al cap de prop de quaranta anys d’apropaments i llunyanies, de debat i detasca intel·lectual compartida, la traça d’un diàleg.

Margarida Casacuberta
Coordinadora de l’any Rusiñol

Dossier de l'espectacle