• Inici
  • Qui som?
  • Espectacles
    • Realitzats
    • En cartera
    • Properes actuacions
  • Notícies
  • Contacte


És un espectacle on es reciten 56 poemes de Brossa acompanyats per un músic en directe, Els poemes es presenten en 4 blocs i en els intermedis, en format teatral - diàleg o monòleg-, es presenten les dades més significatives de la seva trajectòria artística.



Veure dossier de l'espectacle






“SORGIR, en el sentit de ‘fondejar` o ‘estar fondejat` ve sens dubte del llatí SURGERE ‘alçar-se, estar dret en un lloc`, que va aplicar-se a la nau que apareix fondejada i oscil·lant damunt les onades: NAVIS SURGIT IN PORTU ‘l’embarcació s’aixeca, roman en un port etc.`, d’on després passà a ‘ancorar-s’hi’`; amb aquest valor el mot es propagà des del català a totes les llengües veïnes, des de Portugal fins a l’Adriàtic; amb el sentit de ‘aparèixer de cop` és molt més modern, ús adaptat al del ll. surgere...”
Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana
Joan Coromines


El nostre personatge: Joan Coromines va ésser una persona que és va mantenir dret tota la vida, tenint sempre clar allò que li va dir al Ministre Cultura Sr. Semprún: “La única nación mía, y mi única lengua, a las que presto incondicional obediència y pleitesía son la nación y lengua catalanas.” Això vol dir que davant totes les atzagaiades que va rebre al llarg de la vida va respondre amb una enteresa envejable i les vegades que aquestes el van tombar es va alçar ràpidament sense fer ni un pas enrere en les seves conviccions, que com a persona i com a científic ha mantingut tota la vida. Ha estat una persona que des que va sorgir de jove va ser fidel a ell mateix i a cada caiguda va ressorgir, amb més força si cap. Aquesta és la primera idea què em va portar a pensar en el títol: Ressorgiment.

Alhora també ens hem inspirat en la revista “Ressorgiment” – dirigida per H. Nadal i Mallol, amb la que va col·laborar amb certa freqüència.

“JOAN COROMINES: RESSORGIMENT CONSTANT” és la proposta d’una xerrada amb col·loqui sobre la vida de Joan Coromines.

La Fundació Pere Coromines porta aquest nom per exprés desig del lingüista, ha publicat després de la mort del nostre lexicògraf – com a ell li agradava que l’anomenessin – 16 volums d’epístoles de Joan Coromines. En aquests volums:
1.- Joan Coromines & P. Fabra
2- Joan Coromines & Francesc de B. Moll
3- Joan Coromines & Josep Pla
4- Joan Coromines & Joan Fuster
5- Coromines & Carles Riba
6.- Coromines &Exiliats catalans d’Amèrica: Hipòlit Nadal (Argentina) Avel·lí Artís (Mèxic)
7- Coromines & Joan Sales
8- Joan Coromines & Josep Mª de Casacuberta
9- Joan Coromines & Pere Coromines (el seu pare)
10- Joan Coromines & Manuel Sanchis Guarner
11- Joan Coromines & Ramon Menéndez Pidal
12- Joan Coromines & Lluís Nicolau d’Olwer
13- Joan Coromines & Francesc Cambó
14- Joan Coromines & J. Mª Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent i Max Canher
15- Joan Coromines & Josep Gulsoy.
16- Coromines & J Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon


Aquest és un material que conté moltíssimes anècdotes de la seva vida, que mostren com va ser un home fidel a la seva llengua i a la seva pàtria – la nació catalana-, a la que sempre va retre homenatge. A continuació algunes a tall d’exemple:

1.- Primeres cartes als seus 15 anys!
1a.- Als 15 anys – a l’any 1920 – assisteix amb el seu oncle a la representació de Tristany i Isolda en el Teatre del Liceu i es desperta el seu interès per la música clàssica.
1b.- Aquell mateix any tramet una carta a Pompeu Fabra en què li proposa la substitució de jo canto per jo cant, jo temo per jo tem, a la manera mallorquina, i li planteja dubtes de detall sobre l’aplicació d’aquesta reforma lingüística segons la forma de diferents verbs. Segons Coromines, “no cal dir que Fabra també va descartar la pensada, però la meva carta li va cridar l’atenció per l’esma gramatical que revelava i va fer que tingués converses amb el meu pare (que eren grans i confiats amics des dels vint anys) encaminades a fer-me preservar en els estudis lingüístics”

2.- A continuació algunes de les seves darreres manifestacions públiques. Coromines va morir el 2 de gener d 1997:
2A.- Carta de suport Canher, per seva iniciativa de presentar-se a les Eleccions Europees
Pineda, 7 de juny de 1994

CARTA OBERTA ALS CATALANS I A LA GENT  TOTA DE LA NOSTRA LLENGUA

Exhorto amb tota l’ànima a donar el seu vot a MAX CANHER i ala seva candidatura, tal com vaig telegrafiar-li el 10 e maig, en saber la seva decisió: “Endavant pels nostres Drets!” Drets imprescindibles d’una nació, per la qual hem sofert tant en aquest segle i en tota l’Edat Moderna, i per la llengua, que ens ha forjat Déu. No portem feixos ni creus a Roma, ni banquers a parís o Londres, ni ferro a Biscaia, ni taronges a València, ni òlibes a Atenes, que n’hi ha de sobres, però duguem a Corfú i a Estrasburg un home que s’ha demostrat capaç i incorruptible en tota una vida, per a la defensa interna i internacional dels nostres drets i la nostra llengua, una, sencera i única: la de sempre

Aquesta carta fou publicada en els diaris Avui, La Vanguardia i El Punt de Girona el 10-VI-1994
 2B.- El 27 d’abril de 1995 – ell tenia 90 anys - Joan Coromines en la inauguració a la plaça que porta el nom del seu pare. Manifesta davant tots els assistents: “Que el Gran Coromines no sóc jo, és el meu pare!”

Inauguració de la plaça Pere Coromines, el batlle Pascual Maragall amb Joan Coromines


2C.- darrera carta de la seva vida – 12 de desembre de 1996- enviada com carta de condol per la mort del filòleg amic Josep Giner, havien iniciat la seva col·laboració als anys de la República

Amic dels seus amics – la lleialtat-

“En la mort del meu Josep Giner i Marco. Que era un gran cor, no ho negaran ni els seus detractors. Però hi ha altres aspectes en què encara és més gran: Patriota incomparable i apassionat. Ell no va aigualir mai la meva convicció que València és una Catalunya elevada al súmmum. ¿Apassionat només? Valent, coratjosíssim! Res de prudència en les coses sagrades! Així tingui mils i milers de seguidors. ¿Qui com jo té tanta raó de plorar-lo? ¿A qui ha ajudat tant? D´abans i després que una flaca meitat del seu cos li fou arrabassada en moments heroics.”

Fins aquí hem vist algun exemple de la seva actitud al principi i fi de la seva vida, però tal i com anomena Sergi Sol en el seu llibre dedicat a Coromines : “Joan Coromines, una vida de llegenda” (Edicions 62 – Barcelona 2005) la vida de Coromines és riquíssima en accions. I es d’aquestes accions que va fer al llarg de la seva vida que vull parlar i donar a conèixer. Sobre aquest home, gens assembleari però 100% compromès amb el país s’han dit moltes coses, i algunes absolutament incertes.

“...Coromines que en els medis internacionals de la filologia té una situació única i respectabilíssima, es troba en el seu país per revelar, per ser conegut. Aquest país que habitem té un desgraciat defecte: és format per una gran quantitat de gent que creu i està segura que els homes responsables i competents i que els polítics autèntics neixen com bolets a finals de l’estiu i a la tardor, quan plou una mica. Pobres primaris! Aquesta desgràcia prové de molts segles.
Jo sóc partidari –i així ho dic a Max Canher- d’editar tot el que ha escrit i escriu Joan Coromines.”
(Josep Pla, Notes del capvesprol. Barcelona: Destino, 1979, pp. 339-403.)




Amb tot aquest material més anècdotes personals, que conec perquè he compartit amb ell estones molt agradables, sóc nebot seu, donen per a presentar una xerrada/col·loqui molt atractiva d’un personatge de llegenda com aquest, que si avui fos viu de ben segur que s’hauria adherit a l’ANC pel moviment de Catalunya Independent.


Dia de la presentació de la conferència - 25 de febrer de 2015, Piera



El passat 25 de febrer vam poder representar l'espectacle "A peu de pàgina" a l'espai de L'estació és allà i una seixantena d'espectadors van poder-lo gaudir.

Tot seguit una tria de fotografies i una notícia del diari El 9 Nou publicada el dia abans de l'actuació.











És un espectacle que narra contes d’autors catalans nascuts entre 1870 i 1963. L’espectacle recull les narracions de set escriptors corresponents a cinc generacions: nascuts al darrer terç del segle XIX, a principis del segle XX, pels volts de la República, durant la postguerra i als anys seixanta. En concret, estem parlant de Pere Coromines, Merce Rodoreda, Pere Calders, Isabel - Clara Simó, Maria Barbal, Quim Monzó i Jaume Subirana. Aquest escrits ens parlen de records, de desitjos, d’aspiracions, d’amors platònics, de la justícia, dels problemes del camp, dels personatges exclosos socialment, dels somnis... Temes totalment actuals, de llenguatge universal i des d’un territori local, Catalunya.
Els elements principals de l’espectacle juntament amb els texts són un actor, que interpreta els set monòlegs, i una violista que acompanya a l’actor.
Conscients de que els texts foren pensats per ser llegits “al peu de la lletra” l’espectacle combina la seva lectura amb moments de dramaturgia, tot acompanyat per un diàleg text-música, que permet dota-los de matissos. La selecció musical comprén des del Barroc fins a l’actualitat, tot contemplant Bach, el Jazz i la cançó popular.
Per concloure, aquest espectacles és un recorregut mínim i minimalista pel darrer segle de la nostra literatura en què l’actor, la violista i la seva maleta; l’espai per actuar, i el públic n’esdevenen l’essència.


Dossier de l'espectacle



Imagineu-vos un espai amb una taula, una tela negra i dues cadires. Entra un avi, un home amb bigoti blanc i barret que porta una maleta, estri molt màgic del qual en brolla tota mena d’elements plens d’encant.
El nostre avi d’aquella meravellosa  maleta en treu tres cordes de diferents llargades i en fa un joc de màgia per tal de contar als infants que tots els contes estan impregnats d’aquella màgia, però que enlloc de cordes, aquesta vegada, la màgia es farà amb paraules.
El nostre avi és un home àgil, gens atrotinat, que ens conta històries d’ací i d’allà i fer-ho a més a més de paraules, amb elements que sorgeixen de la seva maleta.
El nostre avi proposa que de la seva maleta, que és com un calaix de sastre amb 18 contes possibles, n’escolliu els 3 o 4 que més us interessin, quan el contracteu.


Els contes que proposem són:

Miquel Martí Pol
o   El sastre i el client
o   Una historia d’amor
o   En Tonet, la vila de C i la primavera

Gianni Rodari
o   L’autobús 75
o   Qui vol comprar la ciutat d’Estocolm?
o   El bigoti del Sr Egisto
o   La casa del Sr. Venceslao
o   Brif, bruf, braf

Lleó Tolstoi
o   Els pagès i els cogombres
o   L’eriçó i la llebre
o   Emelian i el timbal buit
o   De com el pagès va dividir les oques

Ray Bradbury
o   L’home de les ales

Contes i rondalles d’arreu       
o   La sopa de pedres
o   El pont de Ceret
o   El mariner de sant Pau
o   El caçador de llebres.
o   Kaltenback el bruixot (alemany)


En funció de l’edat i dels interessos se'n poden escollir uns o altres.


En una de les últimes fotografies al Cau Ferrat, Santiago Rusiñol hi surt acompanyat de Pere Coromines. Vinyet Panyella la data el 1930 i en destaca la sensació de comiat que traslluen els ulls absents de l’artista. Ni l’un ni l’altre no saben que, gairebé deu anys més jove que Rusiñol, Coromines és a punt d’accedir al govern de la imminent Generalitat republicana, ni que, pocs dies després, haurà d’acompanyar el fèretre de l’amic, que morirà a Aranjuez el 13 de juny de 1931 tot just començada la tela amb el seu últim jardí.
Rusiñol i Coromines havien compartit, en el tombant del segle XIX al XX, i des de posicions ideològiques prou diferents, una mateixa actitud modernista, els pressupòsits de base d’aquell procés de transformació, modernització i normalització de la cultura catalana que, com va escriure Coromines en un ”Elogi a Rusiñol” publicat el 1928 a La Nau, “era un corrent que se’ns enduia a tots”. Com se’ls havia tornat a endur, al cap de vint-i-cinc anys i en plena dictadura de Primo de Rivera, cap a la recuperació de l’esperit regeneracionista del Modernisme després de l’ensulsiada del projecte polític del Noucentisme que havia aconseguit de relegar-los, també tots dos, en un mateix front antinoucentista.
L’última instantània de Rusiñol i Coromines a l’interior del Cau Ferrat és, al cap de prop de quaranta anys d’apropaments i llunyanies, de debat i detasca intel·lectual compartida, la traça d’un diàleg.

Margarida Casacuberta
Coordinadora de l’any Rusiñol


Dossier de l'espectacle


Espectacle realitzat amb texts de Mercè Rodoreda.


Dossier de l'espectacle

Missatges més antics

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Copyright © 2015 Cia. La Maleta Portàtil

Created By ThemeXpose